Hem passat del desig al gaudi i a les addiccions imparables amb la pressa de l’ara i l’aquí. Alternatiu i autèntic esdevenen vicis en tant que objectes per als que surten a cridar ‘libertad’ o ‘llibertat’ al carrer.
Per què ens crida més l’atenció el ‘libertad’ dels del barri de Salamanca que el ‘primera vegada’ dels que van a buscar menjar a punts de serveis socials? Els primers representen la cara visible, nostàlgica i frustrada del capitalisme explotador, queixant-se perquè El Corte Inglés encara no pot obrir. Als altres se’ls fa objecte d’una prosopagnòsia induïda pels mitjans de comunicació i, de retruc, les xarxes socials. La voracitat del sistema els ha desdibuixat el rostre.
Catalunya, moguda per discursos supremacistes i d’economia neoliberal thatcheriana impulsats per TV3, està més interessada pels crits de ‘libertad’ o ‘llibertat’, vinguin d’on vinguin, que no pas en buscar una alternativa amb un model econòmic capaç de resoldre la problemàtica real de la població.
D’una banda, la notícia de TV3 del 14/05/20 mostra usuaris castellanoparlants de serveis socials, servits per catalanoparlants. Fa tuf de violència pacifista subliminal. Jerarquies? Classisme institucionalitzat? Racisme encobert i subvencionat? Per cert, molts catalanoparlants estem fent ús d’aquest servei, per tant, el País el formem entre tots. I tots hi tenim un rostre.
D’altra banda, fins ara el buzzword alternatiu no ha donat cap via altra real. Revisant els indicadors d’aquesta etiqueta, n’afloren els tòpics dominants dins del mainstream. Sorgeixen nous estils, no pas res alternatiu. El concepte alternatiu neix amb la soga del fracàs al coll perquè el sistema l’escanya en institucionalitzar-lo.
En plena globalització, alternatiu seria anar-se’n a viure a Corea del Nord o a la República del Congo. A mi, no se m’hi ha perdut res, i segurament a molts de vosaltres tampoc. Aleshores, quina és la via altra que no sigui un ‘alternatiu’?
El 1989 cau el mur de Berlín. Una generació i mitja hem nascut i crescut sense alternatives reals. Al socialisme i al comunisme no els ha quedat més remei que jugar al capitalisme. Ja no hi ha llocs al mapa per descobrir, on el capitalisme no hi hagi deixat la seva petjada. El mercantilisme -capitalisme- no depèn d’una ideologia concreta, sinó de les ànsies expansives d’un poble i de fins a quin punt té ganes de trencar amb les barreres morals que el configuren. Si fins al 1989 podíem parlar de desig, ara hem de parlar de gaudi i d’addicció sense límits. La pornografia física o ideològica, els maltractaments, les violacions a dones i els abusos de menors, el negoci d’òrgans vitals i el d’adopcions internacional de criatures, amb mares de lloguer incloses, són alguns exemples del gaudi anihilador de la càrrega simbòlica del desig. Unes addiccions que han trencat les barreres intergeneracionals. Ja no hi ha mite, per més que vulguem remitificar el món. L’avi ja no és el savi transmissor dels secrets de la vida, sinó una molèstia que deixem morir en una residència o jugar a cartes al casal d’avis. L’infant ja no és una il·lusió de futur sinó negació d’un present que ens empresona i, per això, el deixem a l’escola o amb els avis.
Addictes a l’objecte i no a la seva representació, correm el perill de trobar una alternativa més revival que via altra de debò. Un exemple d’això és Barcelona confia en la Navidad y el Mobile para su despegue (17/05/20) a La Vanguardia. Aquesta notícia m’esfereeix en diversos sentits. Per un costat, si els índex de pobresa van augmentant, amb quins diners es mourà la campanya de Nadal? Amb més crèdits per al consum? Endeutant més les famílies? Engegar una campanya de màrqueting adreçada a uns consumidors que no podem consumir, és com tenir obres d’art en un museu sense accés al públic. Un revival sense gust del capitalisme. Per l’altre, quan l’article parla de ‘fulls de ruta’, ‘plans’ i ‘moments clau’ per a la recuperació econòmica, no puc deixar de pensar en aquells noucentistes que anaven de cacera a l’Àfrica tropical. Política com a aventura oberta a la serendipitat esteril. La resta de la notícia, de caire festiu, d’economia carnavalesca i cientifista, recorda una UCI: vasos comunicants, injecció, viure intensament… i fins i tot nínxols. Això sí, reconforta saber que Barcelona viurà la il·lusió del Nadal, sense tants llums com a Vigo.
Quina seria una via altra? Què passaria si deixéssim enrere el postfordisme? L’estructura social que permetia ja s’ha trencat i el capitalisme no la pot regular. Una via altra autèntica, que pocs voldran secundar, podria ser la que ha mostrat l’editorial Errata Naturae: no treuen més novetats editorials perquè el context actual demana aturar-nos per pensar quin tipus de societat volem. En aquesta publicació hi apareix l’explicació que en donen.
Suposo que no es tracta de fer cap manifesto, ni un manual de bones pràctiques. Potser es tractaria d’aprofitar aquests dies a casa per anar recuperant el rostre de cada persona. Estaria bé que la televisió pública deixés de ser propagandística i fos un canal obert a tothom, on totes les veus hi tinguessin cabuda. Viure la pobresa en un país extremista, és dur. Buscar alternatives, plans i fulls de ruta, ja no mola. Calen solucions, no mediatitzades per la mediocritat política.
Continuaré observant l’alfàbrega com creix, sense caure en cap prosopagnòsia. Espero que no em llanci cap crit de ‘llibertat’!
Ruixat © 2020-23 
Fantàstiques reflexions
M'agradaM'agrada