L’última lliçó?

L’última lliçó de Yoshinori Noguchi arriba al públic català de la mà d’Editorial Comanegra enmig d’autors de tan renom com Francesc Torralba o Mario Catelli.

Un text esdevingut satori -moment culminant de la meditació zen en el qual la no-ment i la presència total es transformen en il·luminació-  perquè el lector experimenti la pau interior i sigui, ell mateix, el text.  


Portada de L’última lliçó

L’última lliçó de Yoshinori Noguchi (Hiroshima, 1963) arriba al públic català de la mà d’Editorial Comanegra dins de la col·lecció de llibres d’autoajuda, creixement personal o de caire espiritual de la nova era.  Una col·lecció on apareixen autors de renom com Francesc Torralba, Jorge Bucay, Mario Catelli o Francesc Miralles, entre d’altres.

Especialitzat en coaching per a empreses i assessorament psicològic, Yoshimori ens explica una història senzilla per a endinsar-nos al món de l’estètica de la pèrdua fins a abocar-nos a un epíleg on se’ns donen les cinc claus per fer que les nostres existències brillin, subtítol d’aquest llibre.  Unes existències que tenen la potència de brillar gràcies a la gratitud.

Un virtuosisme literari imprès en només noranta-tres pàgines, amb un cos de lletra de dotze punts i amb una tipografia molt cordial a la vista. De lectura ràpida, amena i agradable.

La senzillesa de l’estètica del no-res es desplega textualment expressat en silencis representats pel blanc, en doble interlineat, en marges prou grans perquè el cos del text respiri.  El blanc de les pàgines, a més, esdevé el buit oriental curull de no-res que ens condueix cap al concepte de paisatge a l’era Meiji (1868-1912) i abans del procés de modernització del Japó.  Tant és així que, a vegades, dona la impressió d’estar llegint-observant una pintura-poema de Sengai Gibon (1750-1837).  Tot plegat permet que el text esdevingui el satori -moment culminant de la meditació zen en el qual la no-ment i la presència total es transforma en il·luminació-  perquè el lector experimenti la pau interior i sigui, ell mateix, el text.  

La veu de Jun’ichirō Tanizaki, amb el seu Elogi de l’ombra, hi fa eco en sentir la nostàlgia per aquell Japó modèlic, reverencial i reverend, apropant alguns fragments de L’última lliçó al nihonjinron que tan de voga està actualment al país nipó i, consegüentment, traspuant cert desassossec identitari.  La veu de Haruki Murakami es contraposa a la de Jun’ichirō quan apareix un boku, un jo que queda tancat en ell mateix per culpa de les societats postmodernes i postcapitalistes i que Yoshinori vol alliberar tot elogiant l’estètica de la pèrdua.  Si Murakami allibera el seu boku per la via de l’absurd i del sense-sentit, Yoshimori fa que el nostre aconsegueixi la realització a través de l’alliberament i en ser un mateix recolzat amb alguns aforismes de Lao Zi.

Un llibre que, a estones, ens recorda la segona versió de Una família de Tòquio (2013), de Yōji Jamada, el remake que va fer de Tokyo Story (1953) de Yasujirō Ozu.  Llums, ombres, plans baixos, tot molt horitzontal, però, alhora, de gran profunditat.  

Aquest, de fet, és l’avantatge dels textos japonesos, que sovint es confonen en paisatges i hom es mou en el mar d’allò que és purament visual.  D’aquesta manera, Yoshinori, arreplegant tot de referents culturals del seu país, se suma a la moda del Cool Japan en un món global on els habitants de les societats postmodernes de capitalisme tardà anem a la recerca de quelcom que, aparentment, L’última lliçó ens vol oferir.  I diem aparentment perquè, tal com deduïm de la seva lectura, mai podem estar segurs de res.

Tanmateix, estem segurs de tenir l’esperança que no sigui l’última lliçó que l’autor japonès doni als lectors catalans.

Un molt bon llibre per a aquest Sant Jordi 2020.  Una lectura, a més, que ens pot ajudar, o donar una clau, a sobrepassar i viure amb certa ponderació els sotracs tant econòmics, com polítics, socials, sanitaris i culturals que estem vivint en aquesta primera meitat d’any gairebé apocalíptic a nivell global.

Altament recomanable.

Podeu adquirir el llibre a la mateixa editorial. #AdoptaUnaLlibreria i #SantJordiAcasa via @comanegra


No et perdis cap més article. Enruixa’t a Ruixat!

Publicat per Manuel Esteban Pagès

Polifacètic, polièdric, ambigu, inquiet, preocupat per allò que en diuen 'cultura' quan en volen dir 'negoci'. Preocupat per allò que en diuen 'societat' quan volen dir 'empresonats'.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Create your website at WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: